Petits pensaments

“De vegades la sensació és estacionària. El conjunt de sotragades no porta enlloc. Tot el moviment es compon d’infinitat de repeticions; cada instant convenç el següent que no hi arribarem mai… Que potser l’eternitat i l’infern són expressions ingènues d’un viatge inevitable?” (Paul Valéry, Monsieur Teste)

Feia un temps tenia un diari. És l'eina que emprem per catalogar les nostres emocions, indexar-les alfabètica i cronològicament; l'ull d'un cicló de pensaments on tot s'atura, on parlem de nosaltres mateixos amb nosaltres mateixos. A vegades tinc la sensació que som més previsibles que un foli en blanc i ens perdem en els seus plecs inexistents. Això sí, els humans no coneixem l’art de planejar quan ens emputxen al terra.

I no hi ha res que ens emocioni més que l’economia. “Els ulls són el mirall de l’ànima” en la mateixa proporció que “els diners són l’ànima de la societat”. Poca gent es troba qui vulgui repartir els seus diners amb els altres i, amb tot, cadascú acaba distribuint entre molts la seva vida. En definitiva, hi ha qui dona per rebre i qui “dona per no perdre res”. Els ulls ens ploren quan ho hem perdut tot.

Vivim en un joc d’estira i arronsa on predomina la síntesi, la brevetat i moments de lucidesa. La sort ens concedeix, a vegades, petits instants on es concentra l’energia de tota una eternitat. Una connexió sense precedents que mai no semblarà trencar-se. Però tot allò que per atzar s’origina resulta inestable, i com més amunt s’aixeca més pronunciada serà la caiguda —recordem, no som pas fulles ni folis, som folls. Per rebutjar-la ens hem inventat la dicotomia de la vida i la mort: seguim sense saber perdre. Tota evidència racional queda maltreta per la humanitat, tota dificultat dels temps és llei de natura.

Malgrat que la llei de natura és l’única que entén de veritats hem decidit empresonar-la, llançar la clau i governar en el seu nom: l’imperi del terror sistemàtic, de les mentides perfectes.